Alfonsina Storni

Alfonsina Storni fou una poetessa argentina nascuda el 1892 a Suïssa, on vivien temporalment els seus pares i morta per suïcidi  a Mar del Plata (Argentina), el 1938

La família passava per greus problemes econòmics i Alfonsina tenia que ajudar a la seua mare, no obstant això va començar a escriure poemes als dotze anys. 

Als setze anys es va enrolar en una companyia teatral i marxar de casa per fer d’actriu.

Un any més tarda torna a casa i ajuda a la seua mare que tenia una petita escola, després d’un temps comença a estudiar per a mestra. Els anys d’estudis no tenia diners per subsistir i es guanyava la vida cantant en un local de mala reputació, quan es va descobrir va estar a punt de suïcidar-se, però la van trobar a temps.  

Va tenir un fill, sense que es sàpigues mai qui era el pare i com era molt difícil viure de la poesia va treballar en diferents oficis.

Duran uns anys va mantenir una relació amb un escriptor viudo que es deia Horacio Quiroga i se’ls veia moltes vegades sortir juntament amb els fills de tots dos, però Horacio va acabar casant-se amb un altra dona.

Després de deu anys d’anar publicant llibres de poesia amb èxit, va escriure un obra de teatre que va ser un fracàs i aquest fet la va afectar bastant. 

El 1935 la van operar d’un càncer de pit i la mastectomia total que li van fer la va afectar molt.

El 1938 es va suïcidar, diuen que entrant caminant al mar, però en realitat no se sap del segur si va se així o es va tirar de l’escullera del port.

La fama d’Alfonsina ha arribat a natros gràcies a la cançó “Alfonsina i el mar” de la que hi ha moltes versions. La primera vegada que es va gravar va ser al 1969 i la cantava Mercedes Sosa.

Poema escrit per una Alfonsina adolescent i dedicat a la seua mare:

Dicen que silenciosas las mujeres han sido

De mi casa materna... Ah, bien pudieran ser
A veces, en mi madre apuntaron antojos
de liberarse, pero se le subió a los ojos
una honda amargura, y en la sombra lloró.

Poema escrit a la mort del seu ex Company Horacio que també es va suïcidar:

Morir como tú, Horacio, en tus cabales,
Y así como en tus cuentos, no está mal;

Un rayo a tiempo y se acabó la feria...

Allá dirán.
Más pudre el miedo, Horacio, que la muerte
Que a las espaldas va.
Bebiste bien, que luego sonreías...

Allá dirán.