Tawakkul Karman

Tawakkul Karman va néixer al Iemen el 1979, esta casada i te tres fills. Es periodista, política i activista a favor dels Drets Humans.

El 2005 va fundar el grup “Dones sense cadenes” juntament amb altres periodistes i es va fer coneguda quan el 2011 a Iemen va esclatar la revolta dins de les anomenades Primaveres   àrabs.

Aquell mateix any li van concedir el Premi Nobel de la Pau juntament amb altres dos dones activistes.

La primavera Àrab va fracassar al Iemen, igual que en la majoria dels països àrabs.

Posteriorment a la concessió del Premi Nobel i al fracàs de les revolucions àrabs, les informacions sobre les activitat de Karman son  escasses i contradictòries, encara que sembla que segueix lluitant per a que les dones tinguin més drets als països àrabs.  

Annie Edson Taylor

Annie Edson Taylor va néixer el 1838 prop de Nova York. Era una família de 8 germans i van perdre al pare quan Annie tenia 12 anys, no obstant això l’herència que havia deixat li va permetre  estudiar i va exercir de mestra i professora de música.

Es va casar, va tenir un fill, però aviat se li va morir el fill i es va quedar viuda.

Quan tenia 63 anys i amb la finalitat d’obtenir recursos per a passar una còmoda vellesa,  va decidir llançar-se per les cataractes del Niàgara. Era 1901 i encara ningú ho havia fet mai. 

Es va construir un barril de fusta folrat d’acer i va fer una primera proba llançant un gat que va sobreviure.

El dia que va decidir saltar va posar un matalàs dins al barril, va agafar el seu coixí de la sort, es va encabir al barril, el van tancar i la van llançar al riu. Entre que van llançar el barril a l’aigua i el van treure, el trajecte  va durar mitja hora, Annie va sobreviure només amb un cop al cap.

Annie va guanyar diners donant entrevistes i deixant-se fer fotos, però el seu representant la va estafar i va tenir que guanyar-se la vida fent diferents oficis.

Va morir quasi 20 anys més tard del any que va fer el salt que la va fer famosa.

Hildegard i Aurora Rodrigéz Carballeira

Aurora Rodríguez Carballeira va néixer a El Ferrol el 1879, en el si d’una família acomodada.

Aurora, com en aquells anys no era comú que les xiquetes estudiessin, es va formar llegint els llibres de la biblioteca del seu pare. Quan tenia setze anys, la seua germana va tenir un fill estan soltera i el va deixar a càrrec d’Aurora, el xiquet es va convertir en un nen prodigi i qun ja era adolescent la seua mare el va reclamar. Aquest fet va fer que Aurora decidís intentar canviar les coses, sobretot en el que respecta als drets de les dones.

Però també Aurora comença a pensar que vol tenir una filla per a que fes tot allò que ella volia fer i no podia, tant per falta de formació com d’oportunitat. Es posa a buscar un pare i busca una persona intel·ligent, atractiva i que no vulgues mai reclamar-li a la filla. Diuen que va triar un capella d’origen lleidatà.

Quan es va quedar embarassada va marxar a Madrid i allí va tenir i criar a la seua filla a qui va posar Hildegard Rodríguez Carballeira .

Hildegard va ser una noia superdotada, als dos anys sabia llegir, amb 10 anys parlava anglès, francès i alemany, als 11 anys impartia conferències sobre sexualitat i als quinze anys ja participava activament en política.

Es va llicenciar en dret, escrivia en dos diaris i es va fer famosa a tota Europa, contactant amb els pensadors més famosos de l’època que estaven bocabadats amb la intel·ligència d’aquella joveneta.   

Hildegard havia estat educada per a ser una persona lliure, però a mesura que s’anava fent gran i reclamant la seua llibertat, la mare anava perden el seny i es desesperava en veure que la seua “obra” se li escapava de les mans

.

Quan Hildegard tenia 19 anys, la seua mare la va matar de quatre trets.

Aurora va ser condemnada a 30 anys de presó i va morir el 1955 a un hospital psiquiàtric,  quan ja ningú es recordava del seu cas.

Sobre aquesta història s’han escrit llibres, i tambe  es va fer una pel·lícula que es deia “Mi hija Hildegard” i un curt “La virgen roja”, protagonitzat per Maribel Verdú i Ivana Baquero.   

Menchu Gal

Menchu Gal  va néixer a Guipúscoa el 1919 i va morir també a Guipúscoa el 2008.

Filla d’una família acomodada, des de molt petita va mostrar interès i aptituds per la pintura.

Als 12 anys la van enviar a formar-se a París i dos anys després va seguir els  estudis a l’Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid.

Després de la pausa de la guerra, que va passar amb la seua família a França, tornà a Madrid, entrà en els cercles de pintors paisatgístics i començà a exposar.

El 1959 va ser la primera dona en obtenir el Premio Nacional de Pintura.

La seva vida com a pintora va durar 77 anys, durant els quals va fer 70 exposicions individuals i va participar en 232 exposicions  col·lectives.

Avui dia hi ha quadres d’ella en molts museus, entre ells el Reina Sofia de Madrid.  

DoloresCuacango

Dolores Cuacango va néixer a Equador el 1881. Els seus pares treballaven com a esclaus a un gran latifundi. Quan Dolores es va fer gran la van enviar a fer de criada a Quito, a casa dels mateixos amos i allí Dolores que era analfabeta, va aprendre espanyol.

Es va casar, va tenir 8 fills, dels quals nomes en va sobreviure un, donades les condiciones d’extrema pobresa en que vivien.

Quan ja tenia 44 anys va començar a participar en les revoltes per abolir l’esclavitud i va destacar ràpidament com a líderesa  sindical.

Va entendre que el futur dels indígenes estava en la formació i va crear les escoles bilingues quítxua-espanyol, que temps després van tornar a ser abolides.

Ja tenia 82 anys quan un general va manar destruir la seua cabana per entendre que allí hi havia una escola per indígenes.

Va passar per moltes penalitats i va morir als 90 anys pràcticament oblidada, però ella no va  defallir mai en la seua lluita pels drets del poble indígena. 

Marie Lavoisier

Marie Anne Pierrette Paulze va néixer a França el 1758 i va passar a la història com a Marie Lavoisier.

Quan tenia tres anys va morir la seua mare i el seu pare la va enviar a un convent on la van criar i educar. Tenia catorze anys i un compte, que li triplicava l’edat, la va demanar en matrimoni, el seu pare no ho veia be però com no podia rebutjar directament al compte, la va casar amb un col·lega seu, Antoine Lavoisier que “nomes” tenia 28 anys. També era noble, i era advocat, economista i químic. Es van casar quan a Marie li faltaven dos mesos per fer catorzè anys.

Arran d’un canvi de feina del seu marit, aquest va decantar-se més per la química i va muntar un laboratori. Maria va començar a ajudar-lo i al veure que cada vegada li agradava més va començar a estudiar.

Van seguir treballant junts i quan Maria tenia 36 anys i arran de la Revolució Francesa, tant el seu pare com el seu marit, van ser empresonats, Maria va lluitar tot el que va poder, per alliberar-los, però finalment van ser executats en un dia de diferència. 

A Marie li van confiscar tots els bens, però amb la documentació que va poder salvar va publicar un llibre que  es deia "Memòries de química" i que seria la base de la química moderna.

Alguns anys després  Marie es va tornar a casar, però el matrimoni  no va funcionar, ja que el seu marit, que també era químic, no volia que Marie  seguis amb la seua feina ni que treballes amb ell.  

Marie,  va morir als 78 anys i va conservar tota la vida el cognom del seu primer marit.  

Clärenore Stinnes

Clärenore Stinnes va néixer a Alemanya el 1901, filla d’un multimilionari fabricant de cotxes.

Des de petita li van agradar els cotxes i l’aventura. Amb 18 anys es va treure el carnet de conduir i poc després va participar en una carrera de cotxes sense dir que era una dona. Va guanyar la carrera i bastantes més després. En aquells temps no hi havia categories masculines i femenines.

Als 27 anys i després d’haver guanyat 17 carreres, va decidir fer la volta al mon, el seu pare ja era mort i els hereus havien sigut els seus germans homes, que no van voler finançar-li el viatge. Va aconseguir diners d’altres fabricants de cotxes i va emprendre el viatge acompanyada d’un fotògraf a qui havia conegut dos dies abans i de dos mecànics que anaven en un altre vehicle. Van fer Orient mitja i quan van arribar a Moscou els  dos mecànics van decidir tornar a casa. Ella i el fotògraf van continuar travessant Siberia, passant en vaixell a Tokio, d’allí a Hawaii i finalment van arribar a Perú. Allí el fotògraf va posar-se malalt i Clärenore el va cuidar fins que es va recuperar.

Creuaren els Andes i van arribar a Buenos Aires, des d’allí van pujar fins a Estats Units on els va rebre el President i al Canada van tornar a agafar un vaixell que els va portar fins a França i d’allí  a Alemanya.

Van recórrer 47.000 kilòmetres i van trigar 25 mesos. Van patir temperatures inferiors a 50º sota 0 a Siberia i de més de 50 camí de Bagdad. Als Andes van tenir que utilitzar dinamita per obrir-se pas ja que encara no hi havia carreteres per creuar-los.

Va acabar casant-se amb el fotògraf que la va acompanyar i que va fer més de 800 fotografies i publicant un llibre on explicava la seua aventura.     

L’Ablació de clítoris

Avui es el meu post número 50 i, igual que vaig fer amb el 25, en lloc de dedicar-lo a una dona el vull dedicar a totes les dones que en el mon el pateixen discriminacions per raó de sexe.

Parlaré de l’ablació femenina, que consisteix en l’extirpació total o parcial dels òrgans genitals externes de la dona. Aquesta barbàrie es practica comú, encara avui en ple segle XXI, en  28 països del mon i afecta molts milions de dones, especialment d’Àfrica i Àsia, però, també d’Europa.. 

Aquestes operacions les fan persones que no saben res de medicina, amb estris molt primaris i sense cap tipus d’anestèsia ni de esterilització, lo qual provoca infeccions posteriors i en alguns casos la mort. Segons el tipus d’ablació pateixen dolors tota la vida, molt especialment quan practiquen el sexe.  

L’origen d’aquesta practica no esta clar, no es un tema religiós, ja que encara que la majoria de les que pateixen l’ablació son musulmanes, hi ha tribús d’altres religions que també ho practiquen. I si l’origen no esta clar, si que ho esta l’objectiu que es el sotmetiment de les dones, fan que no puguin tenir mai plaer sexual i creuen que això evita, per una part que no arribin verges al matrimoni i per un altra la possibilitat de que siguin adulteres.

Amb la emigració aquestes pràctiques han arribat a Europa, a Catalunya s’han donat casos de famílies que envien a les seues filles als països d’origen per a que els hi practiquin, perquè creuen que si no estan mutilades no les podran casar. Si es descobreixen els fets abans del viatge, la Generalitat prohibeix que aquestes xiquetes surtin del país i si es descobreix després els pares poden ser enviats a presó.  

Germana de Foix, Reina d'Aragó

Germana de Foix va néixer el 1488 a França i era neboda del Rei Lluis XII de França.

Quan tenia 18 el Rei de Lluis XII, com a contraprestació en un tractat de pau entre els dos regnes, la va fer casar amb Ferran II d’Aragó que aleshores tenia 53 anys i era viudo d’Isabel la Catòlica. La filla dels Reis Catòlics, coneguda com a Joana La Loca i el seu marit Felipe el Hermoso així com tota la noblesa castellana, van veure aquest casament com un perill ja que si el rei tenia un fill, per la llei sàlica de prevalença dels  homes davant les dones,  el regne d’Aragó passaria a mans d’aquest últim. 

Quatre anys després del casament Germana va tenir un xiquet, que duran unes hores va ser el futur rei d’Aragó  i que si hagués viscut hagués fet que seguissin separades les corones de Castella i Aragó.

El rei Fernando va seguir fins a la seua mort intentant tenir més filles amb la Germana, inclús alguns historiadors diuen que va morir per l’abús que va fer d’herbes per fomentar la virilitat.

Mort Fernando i amb problemes de salut de la seua filla, va arribar a la península Carlos I que s’havia criat a Alemanya. L’emperador tenia 17 anys i la seua aviastra Germana en tenia 29, es van caure molt be i enseguida es van fer amants. Van tenir una filla, que va fer cap a un convent on també hi eren dues filles il·legítimes de Ferran d’Aragó .

Quan havien de coronar a Carlos I i per tal de mantenir les aparences, van fer casar a Germana amb el compte de Bradenburgo, un membre de la cort del rei. Va nomenar a Germana Virreina de València i se’n van anar a viure allí.

   

Germana va tornar a quedar vídua i van tornar a casar-la, aquest cop amb el Duc de Calabria i van governar Valencia fins a la mort de Germana quan tenia 49 anys.

Ella i el seu últim marit van fer testament conjunt deixant la seua herència al monestir de Los Jerónimos on encara hi ha una làpida que diu: 

En este histórico monasterio, a la sazón de los monjes Jerónimos, falleció 15 de octubre de 1536, siendo Reina Gobernadora de Valencia Germana de Foix, esposa que fue del rey D. Fernando el Católico, Marquesa de Brandemburgo y Duquesa de Calabria. Cien clérigos con antorchas acompañaron sus restos mortales hasta Valencia, donde reposan en el Monasterio de S. Miguel de los Reyes. In memoria scripsit. 

Florence Nightingale

Florence Nightingale va néixer a  Florència el 1820, els seus pares eren uns anglesos adinerats que es dedicaven a viatjar per Europa i que li van posar el nom en honor de la ciutat on va néixer. Tenia un altra germana que va néixer a Grècia i que també li van posar el nom del lloc on va néixer.

 En aquells temps els pares es cuidaven de la educació dels seus fills i Florence va destacar en matemàtiques i ciències.

D’adolescent Florence va manifestar que Deu li havia encomanat dedicar-se als altres i va voler encaminar la vida cap a la infermeria en contra de la voluntat de la seua mare, que creia que era una feina molt vulgar i que les seues filles es tenien que formar per a poder casar-se be.

Tanta va ser la insistència de la Florence que finalment quan ja tenia trenta anys va aconseguir que el seu pare li deixes fer pràctiques a Alemanya. Un any després  va aconseguir el lloc de superintendent a l’Institut per a la Cura de Senyores Malaltes de Londres.

Un any després, en plena guerra  de Crimea el govern estava preocupat per la quantitat de soldats que morien al front i va decidir enviar un grup de 38 infermeres comandades per Florence a cuidar als malalts. Era la primera vegada que les dones s’incorporaven com a voluntàries a l’exercit.

Al arribar al hospital situat a Turquia les condicions higièniques eren deplorables, Florence va posar a les infermeres a netejar-lo, en vista de que la salut dels soldats no millorava i seguien morint com a mosques, van fer anar un grup d’experts que van descobrir que l’hospital estava situat a sobre d’aigües fecals i això feia que els ferits beguessin aigües contaminades que eren les que els hi produïen les infeccions. Després de netejar completament la zona l’índex de mortalitat va baixar del 42% al 2%. Mentrestant havia arribat una foto de Florence amb una làmpada a la ma, visitant els malalts i aquest fet la va fer famosa, la qual cosa ajudà a recollir fons que van fer crear un fons anomenat Nighthingale.

De tornada a Anglaterra els fons obtinguts li van permetre fundar la primera escola de infermeria del mon. 

Mitjançant dades estadístiques que ella elaborava, va poder demostrar les seues tesis sobre la importància de la higiene, tant en els hospitals com en la gent que cuidava els seus malalts a casa perquè no tenien diners per a portar-los al hospital.

El tema de la falta de diners per anar a l’hospital  va fer que Florence enviés infermeres a les cases particular a cuidar els malalts, això va ser el germen per a la creació del Servei Nacional de Salut, precedent dels actuals serveis públics de salut.   

  

Quan tenia 90 anys la reina li va concedir la Ordre del Mèrit del Regne Unit, sent la primera dona en rebre aquesta distinció. Poc temps després va morir.   

Tamara de Lempicka

Maria Górska, més coneguda com a Tamara de Lempicka, va néixer a Polònia el 1998 i morí a Mèxic el 1980.

Tamara va néixer en el si d’una família milionària i des de molt petita va començar a pintar, als tretze anys va viatjar a Itàlia i  va acabar de decidir que la pintura era la seua vocació.

Als 18 anys es va casar a Sant Petersburg amb un advocat que es deia   Tadeusz Lempicka i es van instal·lar a Sant Petersburg però la revolució russa va fer que marxessin a Paris on Maria va seguir estudiant. Allí va néixer l’única filla de la parella. 

Tamara va començar a ser reconeguda pels seus retrats i el 1925 va fer la primera exposició i va triomfar. Tenia 27 anys.

Dos anys més tard el matrimoni es va divorciar i al començament de la segona guerra mundial va fugir amb la seua filla i una nova parella cap a Estats Units.

També triomfà als Estats Units, finalment ja gran i vídua del segon marit es traslladà a Mèxic on vivia la seva filla.

Les cendres de Tamara van ser tirades des d’un helicòpter al volcà Popocatépetl.

 

Mileva Maric

Mileva Maric va néixer a l’imperi Austrohongarès, actualment Sèrbia el 1875, als 10 anys va començar a estudiar i el 1890 es va llicenciar amb els màxims honors en Física i Química.

Llavors, amb una llicencia especial, ja que la Universitat de Zagreb no admetia dones, va entrar a la universitat, el 1896 es traslladar a seguir estudis a Institut Politècnic de Zuric que era un dels pocs d’Europa que admetia dones, ella va ser la quinta en entrar i la única en la seua classe, que nomes tenia 11 alumes i un d’ells era Albert Einstein.

Mileva i Einstein va començar una relació sentimental, ella tenia quatre anys més que ell i a més a més era coixa. La mare d’ell va arribar a escriure “ ella es un llibre, igual que tu i tindries que buscar-te una dona, quan tinguis 30 anys ella et semblarà una vella bruixa”

Mileva es queda embarassada sense que estiguessin casats i això era molt greu en aquella època, deixa els estudis sense obtenir el títol de doctora i es refugia a casa de la seua germana. Einstein no li diu res de l’embaràs a la seua família.   

Un any després de néixer la seua filla, Mileva i Einstein es van casar, i de la filla no se’n va ser res, algunes fonts diuen que la van donar en adopció i altres que va morir. Einstein va començar a treballar i Mileva va deixar definitivament els seus estudis. .Llavors Mileva ja tenia una gran preparació acadèmica, havia desenvolupat investigacions sobre la teoria dels números, càlcul diferencial i integral, funcions el·líptiques, teoria de la calor i electrodinàmica.

Es creu que els coneixements matemàtics de Mileva van ser fonamentals per al desenvolupament de les teories d’Einstein.  De fet els anys mes creatius d’Einstein va ser els que va compartir amb Mileva.

El 1910 van tenir un fill que va néixer amb greus problemes mentals i això va fer que Mileva es dediques més a cuidar-lo.

Tres anys més tard Einstein, que ja era molt famós, marxà a treballar a Berlin i s’embolica amb una cosina seua. Mileva no volia anar a viure a Berlin perquè era conscient de la situació, però finalment hi va anar i van ser els anys més durs de la seua vida.

Einstein ja no suportava a Mileva i li va imposar unes duríssimes regles de convivència que deien,

Tindràs que encarregar-te de:

·         Que la meua roba estigui sempre ordenada

·         Que se’m serveixin tres menjades diàries a la meua habitació que sempre te que estar neta i ordenada igual que el meu estudi, ningú podrà tocar res del meu escriptori.

·         Tens que renunciar a tota relació personal amb mi, amb excepció de les necessàries per a mantenir les aparences.

·         No tens que demanar-me que segui amb tu a casa, surti amb tu o et porti de viatge.

·         No tens que esperar cap estimació de part meua i no me ho pots retreure

·         Tens que respondre immediatament quan jo et parli.

·         Tens que sortir immediatament del meu dormitori o del meu estudi quan acabis la faena.

·         Em deixaràs sempre be davant dels nostres  fills.

Al cap d’uns mesos Mileva va tornar a Zuric i sis anys més tard es van divorciar, entre les clàusules del divorci figurava que si Einstein guanyava el Premi Nobel els diners serien per a Mileva.

Dos anys més tard li van concedir el Nobel i els diners va anar a Mileva i la van ajudar a cuidar el seu fill discapacitat.

Einstein era un misogin que va arribar a dir que mai deixaria que una filla seua estudies física i que estava molt content de que la seua segona dona no sabés res de ciència.

No se sap del segur quin grau d’importància va tenir Mileva en la carrera d’Einstein, però el que ella es quedes amb els diners del Nobel dona alguna pista. 

Junta veïnal ordinària del mes de novembre de 2015

Dins dels assumptes del ordre del dia es va aprovar una rebaixa del preu dels guals (vado), que passa dels de 316,90€ que val actualment un gual  als 120€ l’any a partir del 2016 en el cas dels particulars. Aquesta rebaixa va ser promoguda pel grup socialista fa dos mesos i aprovada per tots els grups municipals. També es van simplificar els tràmits per a contractar-los.

Així mateix es va  aprovar una rebaixa del 20% dels preus de l’Escola Bressol i de la piscina municipal per a les famílies monoparentals, nombroses o que tinguin tots els seus membres a l’atur.

Es va corregir el catàleg de camins de Bítem per incloure un camí conegut com a Camí del Salero i que per un descuit s’havia quedat fora quan es va fer el catàleg.

ERC va presentar una proposta per demanar l’anul·lació de la sentència de mort de Lluís Companys, els socialistes ens vam abstenir per entendre que encara que estàvem a favor de la restitució de l’honor, no nomes del President Companys, sinó de tots els afusellats després de la guerra, enteníem que aquesta moció barrejava altres temes que no procedia incloure com es l’actual “pruces” d’independència.

Seguidament es va aprovar una moció per donar suport als refugiats que fugen de les guerres que hi ha actualment al mon, moció que havíem consensuat prèviament tots els grups municipals.

També vam aprovar per unanimitat reclamar al govern d’Espanya la construcció  de l’autovia A-7 entre La Jana i Vandellós i que mentrestant no estigui feta hi hagi descomptes a la AP-7 per tal de rebaixar el sinistralitat de la nacional-340.

En el capítol de precs i preguntes  se`n van fer varies, com que passa amb la senyalització dels carrers de Bítem, tant respecte a l’aparcament dels cotxes com a la senyalització horitzontal (al terra) que no s’ha refet després de les obres i que també en hi ha de moltes d’esborrades. L’alcalde va respondre que les obres encara no  s’havien donat per acabades i que les altres estaven pendents de l’informe del policia municipal.

Recentment el govern municipal va signar un contracte per quatre anys per un import de més de 3.000€ anuals i li vam preguntar que incloïa aquest contracte. Ens va dir que la promoció de les Festes Majors i la Fira de la Clementina.

Li vam insistir al Sr. Alcalde en un assumpte que ja va sortir fa dos mesos i que no ens sembla just que passi, resulta que a les entitats del poble se’ls donen unes subvencions anuals en base a determinats condicionants com puguin ser el número de socis, les activitats que fan o el tipus d’activitat, però a més a més a algunes se’ls hi paga alguna factura i a altres no. Natros demanem que per evitar greuges comparatius i per donar transparència al funcionament d’aquets temes, es posin més diners al capítol de que subvencions hi que les entitats que els administrin i justifiquin en igualtat de condicions. 

Oscar Carles va proposar, a petició dels botiguers, que es prohibeixi la venda ambulant al poble, això no afectaria al mercat dels dijous que esta legalitzat, l’alcalde no va donar una resposta concreta.  

Carmen Laforet

Carmen Laforet va néixer a Barcelona el 1921, quan tenia tres anys els seus pares es van traslladar a Canàries on Carmen va passar la seua infantesa i adolescència. Als 18 anys va tornar a Barcelona, a casa els seus iaios i va començar a estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat. Tres anys més tard es va traslladar a Madrid on va viure la resta de la seua vida.

Amb 21 anys va començar a escriure “Nada” que quan ella tenia 22 anys va guanyar el prestigiós Premi Nadal i que es va convertir en la millor novel·la de la seua època i també en la més venuda.

Aquest èxit tan ràpid i sent ella tant jove li va trastocar la vida, havia deixat la carrera de Filosofia a Barcelona que no va acabar i a Madrid va començar a estudiar Dret que tampoc va acabar.

Es va retirar voluntàriament del mon literari, es va casar, va tenir cinc fills i encara que va seguir publicant novel·les, algunes d’elles molt bones, cap va tenir la grandesa ni l'èxit de “Nada”.

El 1970 es va separar del seu marit, va patir problemes econòmics i depressius.

Morí d’Alzheimer l’any 2004.   

  

Actualment “Nada” es considera un clàssic, es segueix editant i s’estudia a moltes càtedres d’espanyol de tot el mon. 

Lola Montes

De Lola Montes no esta clar ni com es deia ni on va néixer, va néixer a Anglaterra o Irlanda el 1821 i sembla ser que es deia Elizabeth Rosana Gilbert.

El pare, que era militar va morir a la Índia on estava destinat, la mare es va tornar a casar i va enviar a la filla, que era molt rebel a casa d’uns familiars del padrastre a Anglaterra.

Als setze anys va fugir de casa, es va casar en un militar i se’n van anar a la Índia. Cinc anys més tard es va separar i va començar a ballar a Calcuta.

Amb 22 anys Lola torna a Londres i es presenta com a ballarina espanyola amb el nom de Lola Montes, te èxit però te que marxar al descobrir-se la seua identitat i s’estableix a Paris.

Allí triomfa més per guapa que per ballarina i comença la seua vida d’amant d’homes rics. S’introdueix en cercles importants de la cultura francesa, es amant de Franz List i intenta conquistar a Alejandro Dumas.

Dos anys més tard marxa a Munich i l’empresari que l’havia contractat l’acomiada quan veu l’espectacle i ella va a queixar-se   al Rei Lluis I de Baviera, surt d’allí amb un contracte per al teatre més important de Munich i amb el rei enamorat d’ella. 

Es fa tan imprescindible per  al rei que comença a influir a la cort, el rei li dona el títol de marquesa i tot l’afer li costa el càrrec. Ella marxa a Suïssa on espera que el rei vagi a trobar-se amb ella però aquest no arriba  mai.

D’allí marxa a Anglaterra, es torna a casar, però l’acusen de bigàmia ja que no s’havia divorciat del seu primer marit, la qual cosa fa que torni a fugir, aquest cop a  Califòrnia, on actua de ballarina i es casa de nou.

Al fracassar de nou el matrimoni, obre un local propi amb gran èxit, inclús es diu que va reivindicar la independència de Califòrnia i volia nomenar-la Lolaland.

Finalment va morir sent una indigent a Nova York. Ningú va reclamar el seu cos a pesar de que tenia dos fills, alguns ex-marits i infinitat d’ex-amants. Tenia 40 anys.

Lady Mary Wortley Montagu

Lady Mary Wortley Montagu, Anglaterra (1689–1762)

Mary va ser la filla gran d’una família noble anglesa, la mare de Mary va morir quan ella tenia quatre anys i ella i els seus tres germans va anar a viure amb la iaia. Quatre anys més tard es mor la iaia i van a viure a una mansió del seu pare però a càrrec d’institutrius. Aquesta mansió  tenia una gran biblioteca on Mary va aprendre idiomes i va descobrir molt del mon.

Als 18 anys, convertida en una jove atractiva, va començar a fer d’amfitriona de les festes del seu pare i es va enamorar d’un jove, onze anys més gran que ella i que no agradava al seu pare perquè encara que també era noble, no tenia prou diners. Ella es va encaparrar amb ell i al cap de dos anys va fugir de casa i es van casar. El pare immediatament la va desheretar.

El seu home va ser designat ambaixador a Istanbul i allí Mary, aprofitant el seu estatus i la vestimenta turca, que permetia que les dones al anar tapades, poguessin passar desapercebudes es va introduir en els harems dels sultans otomans i va descobrir un mon nou.

Durant la seua estada a Istanbul, Mary va patir la verola i li va quedar la cara marcada per sempre, però això va fer que descobrís que els metges del imperi turc ja utilitzaven les vacunes, encara desconegudes a Europa.

De tornada a Anglaterra, va haver una pesta de verola i ella va intentar que els metges anglesos utilitzessin les vacunes, però no li van fer cas dient  que això era una heretgia musulmana. 

Amb els seus fills grans i separada del seu marit es va dedicar a escriure poesia i va conèixer un poeta venecià, 24 anys més jove que ella i va tornar a fugir de casa, aquest cop cap a Venècia darrera del poeta.

Finalment va assumir que era un amor impossible i es va dedicar a viatjat per Europa i a escriure.  

Ja gran i vídua, els seus fills la van convèncer per a que tornes a Anglaterra i va morir el mateix any del seu retorn, víctima d’un càncer de pit.

La seua història ens ha arribat gràcies a les cartes que ella va anar enviant a la seua germana al llarg dels anys. 

Georgia O'Keeffe

La pintora d’avui va néixer a una granja dels Estats Units rurals, filla de pagesos, el 1887.

Quan tenia 10 anys va decidir que volia ser artista i va començar a rebre classes de dibuix i encara que amb moments de dubtes que la va fer apartar-se un temps de la pintura, va dedicar tota la seua vida a l’art.

Un dia, una amiga seua va ensenyar els seus dibuixos a un galerista molt important de Nova York i aquest va decidir apostar per ella, així va començar una relació primer professional, però que al llarg del temps es va convertir en sentimental i que va durar fins a la mort d’ell.

El 1929 Georgia va anar per primer cop al desert de Nuevo Mexico i el paisatge la va inspirar i va començar a pintar les flors que la farien famosa. Quan el seu marit va morir es va traslladar a viure a Nuevo Mexico.

El 1972 va tenir que deixar de pintar perquè estava perdent la vista, però va continuar dibuixant fins dos anys abans de morir el 1986. 

Teresa Perales

Teresa Perales va néixer a Saragossa el 1975. Als 19 anys es va quedar paralítica de cintura cap a baix.

Després d’uns mesos molt durs en que va tenir que assimilar la seua situació, va aprendre a nadar i al cap d’un any va començar a participar en competicions.  

Ha participat el quatre edicions dels jocs paralímpics i te un total de 22 medalles. Actualment esta preparant-se per als jocs paralímpics de Rio de Janeiro del 2016.

I no només ha nedat, també ha sigut Diputada a les Corts d’Aragó pel PAR i ha tingut diferents responsabilitats tan al Govern d’Aragó com a l’Ajuntament de Saragossa.

No només es d’admirar la seua força de voluntat sinó també el seu tarannà, sempre amb el somriure a la boca.  

Maria la Jueva

La dona d’avui es sorprenent, no se sap exactament quan va viure, es creu que entre els segles I i el III després de Crist, però si que ens han arribat els seus descobriments.

Maria era alquimista, avui dia diríem que química, i va viure i  treballar a Alexandria (Egipte). Va escriure varius llibres amb els seus descobriments que van desaparèixer amb la desaparició de  la famosa biblioteca d’Alexandria, però hi ha constància de molts dels seus descobriments per escriptors posteriors a Maria.

Maria va inventar estris de laboratori, el més famós dels seus descobriments i que li déu el nom es el “bany de Maria” que no només el seguim utilitzant a la cuina si no que es fa servir molt als laboratoris químics. 

Karen Blixen / Isak Dinesen

Karen va néixer a Dinamarca el 1885 i també va morir a Dinamarca el 1962, va ser una novel·lista importat que va ser finalista al Premi Nobel, però sobre tot entre natros es famosa per la pel·lícula Memòries d’Àfrica.

Va fer un matrimoni de conveniència amb un cosí seu i junts es van proposar marxar a Kenia a cultivar cafè.

El matrimoni va ser un desastre però el viatge a l’Àfrica  li van fer descobrir les dues passions de la seu vida, Àfrica i Denis Finch-Hatton

El 1931 Denis es va matar en un accident, van baixar els preus del cafè i Karen va decidir tornar a Dinamarca. Ella volia tornar a Kenia però la segona guerra mundial li van impedir. La seua estada a Kenia va durar disset anys.

Sempre havia tingut molta capacitat per a inventar i narrar històries i va començar a escriure, el seu primer llibre Set contes gòtics va ser rebutjat per les editorials i va decidir tornar a enviar-lo signat en un nom d’home. Aquesta vegada el van publicar i a partir d’aleshores Karen Blixen va passar a ser Isak Dinesen (Dinesen era el seu cognom de soltera).

De la seua novel·la “La granja africana” es va fer la pel·lícula “Memòries d’Àfrica”.

Isabel Barreto

Isabel Barreto de Castro (1567 -1612) va ser la primera i única dona almirall de l’armada durant l’època de la conquesta d’Amèrica. I es la més famosa de totes les que van participar en aquesta conquesta,  encara que no la única.

Quan era petita la seua família es va traslladar al Perú i allí es va casar amb el descobridor de les illes Salomon, va embarcar-se amb ell, en contra de la opinió d’altres expedicionaris que no volien dones a bord i no suportaven el caràcter d’Isabel.

El seu marit es va contagiar de malària i abans de morir va nomenar a Isabel governadora a terra i al seu cunyat almirall de la expedició, però als pocs dies també va morir el cunyat i Isabel va passar a manar tant a terra com al mar.

Comandant   Isabel  la expedició, van descobrir illes Marqueses.   

Des d’Amèrica va organitzar una expedició cap a Filipines on van arribar  el 1956 i on Isabel es va tornar a casar i ella i el seu nou marit van seguir una vida d’expedicionaris.   

D’ella ens ha arribat la fama de ser una dona dura, dèspota i egoista, encara que també podia ser una manera de protegir-se del masclisme imperant a l’època.